benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

«Però la veritat és que cal que ens preguntem sempre: què passaria si tothom actués de semblant manera? I ningú es pot alliberar d’aquest pensament inquietant»

J. P. Sartre «L’existencialisme és un humanisme»

Moltes són les crítiques que acumulen a dia d’avui els partits polítics que han gestionat el sistema des de la Transició. N’afegiré una altra, l’acció política ha estat en bona part monopolitzada per homes dedicats full time a les institucions assumint des de la perspectiva personal una doble negació a títol de privilegi que els ha allunyat del gruix de la població: no treballar i no cuidar. La primera ha comportat la professionalització dels polítics i sindicalistes del nostre país, amb les conseqüències a bastament conegudes -tot i que alguns dels que arrosseguen aquest llast es venen avui com a valedors de la «nova política»- i la segona ha provocat que aquest model fos essencialment protagonitzat per homes -a qui el model de masculinitat heretat de la dictadura alliberava de deures amb la llar- amb desatenció del sistema de cures de la casa, de les filles i fills i de la gent gran.

Els que hem iniciat el nostre activisme quan la generació anterior dormia en els llorers de la Barcelona postolímpica hem introduït alguns canvis en la primera de les negacions. Defugim de la professionalització política, marquem límits de mandats i límits de sou, establim mecanismes de control dels portaveus polítics des de les assemblees fins i tot amb mandats revocatoris, vinculem els projectes als moviments socials que lluiten establint en vincle indissoluble entre institucions i carrer, repudiem jerarquies i estructures no democràtiques que prenguin decisions i un llarg etcètera. Ara bé, no ha estat així en la segona. No hem pres mesures per garantir -dins dels nostres espais de treball polític- la compatibilització entre cures i militància política. I això ara per ara és una greu mancança si pensem que val la pena que en aquests àmbits hi hagi gent de tota mena i de totes les edats més enllà de l’activista jove a full time sense ningú a càrrec, una exclusivitat que ens acosta perillosament al precipici també de l’elitització encara que sigui inconscientment -ingènuament- a costa de com ens tornem invisibles aquelles i aquells que per cura de les filles i fills o dels pares anem deixant d’assistir a la llarga llista de reunions. I aquest debat pot ser molt més prioritari del que sembla:

1.- Perquè el sistema vigent -per capitalista i per patriarcal- no dóna valor a les cures. En la societat de l’espectacle, de la devoció pel que és immediat i efímer -i per tant, superficial- les cures són tasques que no són centrals. Si els donem rellevància estem actuant contra el sistema. Diu Alba Rico que les cures tenen un efecte civilitzador. I és així, per l’amor que contenen, per l’esforç que demanen, per la paciència que exigeixen, per la superació de l’individu que construeixen… tots ells valors comunitaris i en lluita contra l’alienació capitalista.

2.- Perquè la nostra proposta política no vol ser de consum per a minories i qualsevol projecte que vulgui dirigir-se al conjunt de la societat ha de poder inclouredintre seu també les persones que dediquen part del seu temps a cuidar grans i petits. L’esquerra ha de construir-se així.

3.- Perquè aquest debat conté molts ingredients de coresponsabilitat, d’igualtat, de justícia… les situacions són múltiples però quan no ho abordem guanya la discriminació i la dominació. Només quan posem sobre la taula el repartiment de les hores visibilitzem el debat i afrontem solucions. I llavors comencem a ser transformadors.

En definitiva hem de posar fil a l’agulla i no ajornar-ho per a demà passat. Els mitjans són tan importants com els objectius. La fórmula que triem per organitzar-nos i treballar és, sempre, una decisió política que ens vincula en els resultats. No es tracta de guanyar de qualsevol manera i després transformar, la revolució l’hem de teixir des del primer dia amb els nostres actes quotidians.

Tot això que he escrit és extremadament espès. Ho sé. S’ha d’elaborar. Té a veure també amb el model d’existència que decidim reconstruir, com treballem, com estimem, com sentim… que és un gran deute polític pendent. Però en els inicis d’un moment polític que engeguem i que sóc conscient que ens comportarà llarguíssimes jornades d’esforç i treball en molts sentits -que assumeixo a gust- volia reivindicar el meu dret a participar políticament simultàniament a fer de pare. És un punt de partida -moralment i materialment- ineludible per a mi.

Anuncis