benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

Article publicat pel Diari de Girona el diumenge 5 de setembre de 2015.

Vaig néixer l’octubre de 1977, només uns dies després que, fruit de la mobilització popular de l’Onze de Setembre d’aquell any i del resultat de les eleccions del juny, el president franquista Adolfo Suárez es veiés obligat a aprovar el restabliment de la Generalitat de Catalunya, anorreada per la dictadura quasi quaranta anys abans. El BOE ho publicava el 5 d’octubre. M’agrada pensar en aquell moment. Sobretot perquè és anterior a la confecció de la Constitució de desembre de 1978 i per tant s’erigeix en l’exemple viu que la institucionalitat catalana deriva directament de la Generalitat a l’exili, sense concessions, d’igual a igual, al so d’aquell llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Ha plogut molt des de llavors, segurament s’han repetit pocs moments de tanta dignitat política, fins que amb la profunda crisi econòmica i política que vivim des del 2008 el poble ha tornat a prendre els carrers. No només per reclamar la independència, també per recuperar la política per a la majoria, com el 15-M, o per defensar els serveis públics contra les retallades. I d’aquí, el nostre «procés». Un barrig barreig de protesta, d’anhel de canvi profund i de cap?girar tot el que ens ha dut a la cri?si política, econòmica i social d’avui. No pas com a opció estètica o bogeria identitària, sinó com a necessitat democràtica de recuperar el control del que és col·lectiu aquí: dels drets, dels recursos i dels procediments per repartir-los. Per sortir de la crisi.

Un procés que ni és de Mas ni li pertany perquè ha vingut -si aconseguim estirar-lo des de baix- per canviar-ho tot segons les nostres pròpies idees i propostes. Perquè hem decidit deixar de creure, -i això té una força demolidora- i començar a decidir nosaltres. I ho volem fer a dues bandes. Primer, sense obeir aquest Estat espanyol bastit d’esquena a la majoria, sobre el pecat original dels pactes del final de la dictadura, amb monarquia masculina inclosa, servent a les oligarquies de sempre es diguin Endesa, Florentino Pérez o Foment del Treball. I alhora, sense deixar que aquesta política recuperada quedi en mans dels poderosos de casa, crescuts a l’ombra de Convergència. No. No farem un país nou perquè en Santi Vila regali el Parc Natural del Cap de Creus a un restaurant, o en Carles Puigdemont destini els diners d’emergència social a impulsar projectes turístics elitistes.

Hem de convertir aquest Onze de Setembre i tots els dies que vin?dran en aquell Onze de 1977, fent ressorgir el veritable alè de paraules que van quedar llavors atrapades, com igualtat, com justícia, com fraternitat, reprenent el fil roig de la nostra història i obrint de bat a bat les portes de la república catalana. Fem-ho, fem-ho entre tothom i com ho hem fet tantes vegades i sobretot no deixem que ningú, ningú, es faci amo o mestressa de res, tampoc d’aquest procés que és ben nostre.

Advertisements