Cerca

Des de l'esquerra de la Tordera

Categoria

Benet

1977

benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

Article publicat pel Diari de Girona el diumenge 5 de setembre de 2015.

Vaig néixer l’octubre de 1977, només uns dies després que, fruit de la mobilització popular de l’Onze de Setembre d’aquell any i del resultat de les eleccions del juny, el president franquista Adolfo Suárez es veiés obligat a aprovar el restabliment de la Generalitat de Catalunya, anorreada per la dictadura quasi quaranta anys abans. El BOE ho publicava el 5 d’octubre. M’agrada pensar en aquell moment. Sobretot perquè és anterior a la confecció de la Constitució de desembre de 1978 i per tant s’erigeix en l’exemple viu que la institucionalitat catalana deriva directament de la Generalitat a l’exili, sense concessions, d’igual a igual, al so d’aquell llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Ha plogut molt des de llavors, segurament s’han repetit pocs moments de tanta dignitat política, fins que amb la profunda crisi econòmica i política que vivim des del 2008 el poble ha tornat a prendre els carrers. No només per reclamar la independència, també per recuperar la política per a la majoria, com el 15-M, o per defensar els serveis públics contra les retallades. I d’aquí, el nostre «procés». Un barrig barreig de protesta, d’anhel de canvi profund i de cap?girar tot el que ens ha dut a la cri?si política, econòmica i social d’avui. No pas com a opció estètica o bogeria identitària, sinó com a necessitat democràtica de recuperar el control del que és col·lectiu aquí: dels drets, dels recursos i dels procediments per repartir-los. Per sortir de la crisi.

Un procés que ni és de Mas ni li pertany perquè ha vingut -si aconseguim estirar-lo des de baix- per canviar-ho tot segons les nostres pròpies idees i propostes. Perquè hem decidit deixar de creure, -i això té una força demolidora- i començar a decidir nosaltres. I ho volem fer a dues bandes. Primer, sense obeir aquest Estat espanyol bastit d’esquena a la majoria, sobre el pecat original dels pactes del final de la dictadura, amb monarquia masculina inclosa, servent a les oligarquies de sempre es diguin Endesa, Florentino Pérez o Foment del Treball. I alhora, sense deixar que aquesta política recuperada quedi en mans dels poderosos de casa, crescuts a l’ombra de Convergència. No. No farem un país nou perquè en Santi Vila regali el Parc Natural del Cap de Creus a un restaurant, o en Carles Puigdemont destini els diners d’emergència social a impulsar projectes turístics elitistes.

Hem de convertir aquest Onze de Setembre i tots els dies que vin?dran en aquell Onze de 1977, fent ressorgir el veritable alè de paraules que van quedar llavors atrapades, com igualtat, com justícia, com fraternitat, reprenent el fil roig de la nostra història i obrint de bat a bat les portes de la república catalana. Fem-ho, fem-ho entre tothom i com ho hem fet tantes vegades i sobretot no deixem que ningú, ningú, es faci amo o mestressa de res, tampoc d’aquest procés que és ben nostre.

Anuncis

República sí!

benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

República catalana. Aquest és un concepte clau de la proposta política que les candidatures independentistes portem al programa per al 27-S, proposta que a més -i per primera vegada en molts anys- es presenta com a assolible per una majoria parlamentària i social que la pugui tirar endavant.

Nosaltres direm: República com a proclama de les idees polítiques transformadores autèntics eixos de la modernitat (llibertat, igualtat i fraternitat); república com a demanda democràtica de la res publica entesa com la cosa pública o comuna; república com a oposició a la monarquia corrupta, masclista i instaurada per Franco i encarnada pels Borbons; república com a memòria de tantes persones i idees que germinaren de 1931 a 1939; i república com a procés constituent popular per canviar-ho tot i per capgirar aquest vell sistema que agonitza.

I aquesta idea és tan forta que protagonitza un dels primers i ineludibles punts de ruptura amb el règim del 78 i ara el tenim a l’abast dels nostres dits. I aquesta idea és tan intensa que de tan que ressona fins i tot els que no es proclamen independentistes porten al seu programa la república catalana. Així llegint el «full de ruta» de la candidatura d’ICV-Euia-Podem es diu:

«Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi (…) Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista

La pregunta és esperable: com podem assolir la república catalana sense prèviament proclamar-nos independents? Fins i tot en el cas que aquesta república vulgui federar-se primer caldrà que existeixi, i com a tal acte de sobirania caldrà declarar-se independent. I això no és possible en l’actual marc espanyol, ja ho ha dit el Tribunal Constitucional, i si algú en té algun dubte que llegeixi l’article 168 de la vigent Constitució espanyola que regula la reforma constitucional quan afecta tota la constitució o el Títol de la Corona -que deu ser el cas si es vol proclamar una república- i que exigeix 2/3 parts de Congrés i Senat en dues eleccions consecutives i aprovació per referèndum, un escenari que és absolutament impossible a curt termini per més voluntarisme que l’esquerra catalana i espanyola hi vulguem posar.

Si la via de la reforma constitucional està bloquejada no podem obrir el procés constituent de veritat, per canviar-ho tot, amb plena sobirania si no és mitjançant una declaració d’independència i la seva materialització. Per tant, per respecte als nostres republicans d’ahir, al nostre republicanisme d’abans d’ahir i a la gent d’esquerres d’avui, diguem república catalana i independència sí.

Carta d’un pare a la CUP-CC

benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

«Però la veritat és que cal que ens preguntem sempre: què passaria si tothom actués de semblant manera? I ningú es pot alliberar d’aquest pensament inquietant»

J. P. Sartre «L’existencialisme és un humanisme»

Moltes són les crítiques que acumulen a dia d’avui els partits polítics que han gestionat el sistema des de la Transició. N’afegiré una altra, l’acció política ha estat en bona part monopolitzada per homes dedicats full time a les institucions assumint des de la perspectiva personal una doble negació a títol de privilegi que els ha allunyat del gruix de la població: no treballar i no cuidar. La primera ha comportat la professionalització dels polítics i sindicalistes del nostre país, amb les conseqüències a bastament conegudes -tot i que alguns dels que arrosseguen aquest llast es venen avui com a valedors de la «nova política»- i la segona ha provocat que aquest model fos essencialment protagonitzat per homes -a qui el model de masculinitat heretat de la dictadura alliberava de deures amb la llar- amb desatenció del sistema de cures de la casa, de les filles i fills i de la gent gran.

Els que hem iniciat el nostre activisme quan la generació anterior dormia en els llorers de la Barcelona postolímpica hem introduït alguns canvis en la primera de les negacions. Defugim de la professionalització política, marquem límits de mandats i límits de sou, establim mecanismes de control dels portaveus polítics des de les assemblees fins i tot amb mandats revocatoris, vinculem els projectes als moviments socials que lluiten establint en vincle indissoluble entre institucions i carrer, repudiem jerarquies i estructures no democràtiques que prenguin decisions i un llarg etcètera. Ara bé, no ha estat així en la segona. No hem pres mesures per garantir -dins dels nostres espais de treball polític- la compatibilització entre cures i militància política. I això ara per ara és una greu mancança si pensem que val la pena que en aquests àmbits hi hagi gent de tota mena i de totes les edats més enllà de l’activista jove a full time sense ningú a càrrec, una exclusivitat que ens acosta perillosament al precipici també de l’elitització encara que sigui inconscientment -ingènuament- a costa de com ens tornem invisibles aquelles i aquells que per cura de les filles i fills o dels pares anem deixant d’assistir a la llarga llista de reunions. I aquest debat pot ser molt més prioritari del que sembla:

1.- Perquè el sistema vigent -per capitalista i per patriarcal- no dóna valor a les cures. En la societat de l’espectacle, de la devoció pel que és immediat i efímer -i per tant, superficial- les cures són tasques que no són centrals. Si els donem rellevància estem actuant contra el sistema. Diu Alba Rico que les cures tenen un efecte civilitzador. I és així, per l’amor que contenen, per l’esforç que demanen, per la paciència que exigeixen, per la superació de l’individu que construeixen… tots ells valors comunitaris i en lluita contra l’alienació capitalista.

2.- Perquè la nostra proposta política no vol ser de consum per a minories i qualsevol projecte que vulgui dirigir-se al conjunt de la societat ha de poder inclouredintre seu també les persones que dediquen part del seu temps a cuidar grans i petits. L’esquerra ha de construir-se així.

3.- Perquè aquest debat conté molts ingredients de coresponsabilitat, d’igualtat, de justícia… les situacions són múltiples però quan no ho abordem guanya la discriminació i la dominació. Només quan posem sobre la taula el repartiment de les hores visibilitzem el debat i afrontem solucions. I llavors comencem a ser transformadors.

En definitiva hem de posar fil a l’agulla i no ajornar-ho per a demà passat. Els mitjans són tan importants com els objectius. La fórmula que triem per organitzar-nos i treballar és, sempre, una decisió política que ens vincula en els resultats. No es tracta de guanyar de qualsevol manera i després transformar, la revolució l’hem de teixir des del primer dia amb els nostres actes quotidians.

Tot això que he escrit és extremadament espès. Ho sé. S’ha d’elaborar. Té a veure també amb el model d’existència que decidim reconstruir, com treballem, com estimem, com sentim… que és un gran deute polític pendent. Però en els inicis d’un moment polític que engeguem i que sóc conscient que ens comportarà llarguíssimes jornades d’esforç i treball en molts sentits -que assumeixo a gust- volia reivindicar el meu dret a participar políticament simultàniament a fer de pare. És un punt de partida -moralment i materialment- ineludible per a mi.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑