Cerca

Des de l'esquerra de la Tordera

Acte simbòlic o coherència política?

DOLORS SERRA KIEL

Quan des de la CUP em van proposar de ser a la llista de candidats de les comarques gironines,  per a les eleccions del 27S, en representació de Catalunya Nord,  vaig acceptar perquè és un acte de coherència política, individual i col·lectiva.

Un acte que molts altres militants del nord haurien pogut assumir; un acte simbòlic, ho sabem, que malgrat tot és important perquè no podem renunciar a dir, en cap de les oportunitats que tinguem, que per a nosaltres els Països catalans són una realitat i alhora un projecte.

En aquesta campanya, i sempre, tenir en compte les comarques del nord és treballar per la vertebració dels Països Catalans des de les lluites presents i des de l’exercici de la memòria històrica. Des de la pràctica quotidiana, saltant-nos les barreres mentals, els límits estatals i els de la comunitat autònoma de Catalunya, fent xarxa i teixint complicitats en les lluites que ens són comunes. Des de l’exercici de la memòria històrica, que és la de tots nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l’annexió (1659), les lluites contra l’assimilació cultural i lingüística, les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d’exclusió.

Però la presència nord-catalana, també s’ha d’entendre més enllà del concepte de Països Catalans, com una eina més per a desconstruir referents estatals i per tant construir els nostres propis referents, no només culturals o territorials, sinó també polítics i socials.

Una presència nord-catalana a la llista, per exemple, és útil per plantejar si hem de parlar de república catalana o de república de Catalunya, per dir que una república no és garantia de res més que de la forma de govern.

Jo visc en un estat republicà que no respecta les llengües i cultures nacionals (català, bretó, cors, occità, basc), on qualsevol pas cap a la normalitat en aquest àmbit és fruit de l’esforç de militants i associacions.

Visc en un estat republicà on les dones tenen el dret de treballar, votar i avortar, però on les dones no cobren el mateix que els homes per a feines similars, on les dones canvien el seu cognom quan es casen, on, només a Catalunya nord, cada 34 hores hi ha una agressió sexista i on les estructures d’acull de les víctimes d’exclusió o maltractaments són gairebé inexistents.

Visc a l’estat francès on en nom de la república i dels drets de l’home s’expulsen immigrants, s’aixequen barreres, s’obren centres de retenció i on s’han d’ocupar espais abandonats per a poder tenir un sostre, on cada dia n’hi ha que posen en perill llur vida per arribar allà on potser els espera un amic, un familiar que ha reeixit el periple.

Visc en una república on la llei de l’alternança dels grans partits, les majories absolutes bandejant la representativitat de l’oposició, el cúmul de càrrecs i el clientelisme són el quotidià d’una acció política suposadament representativa i democràtica.

Visc a la república de la llibertat, la fraternitat i la igualtat, enteses com un mantra religiós, on les privatitzacions dels serveis públics bàsics aguditzen l’exclusió i les desigualtats socials.

Ser a la llista CUP-Crida Constituent és doncs un acte simbòlic, perquè molta altra gent catalana, de «nacionalitat francesa» hauria volgut participar a unes eleccions com aquestes, i tampoc ho hauria pogut fer, com jo que n’he estat exclosa, per no tenir «nacionalitat espanyola».

I és també un acte de coherència política. Perquè participar a CUP-Crida Constituent és poder dir tot això i més. És poder reafirmar que des de Catalunya Nord un grup de gent la veiem com a l’única opció representativa de la llarga lluita del nostre poble per aconseguir la ruptura amb els estats espanyol i francès, i amb el sistema d’explotació econòmica i social.

Estat propi o República

jordi-150x150

JORDI NAVARRO i MORERA

Som a les acaballes de l’agost de l’any 2015. Just d’aquí a un mes es celebraran unes noves eleccions a Catalunya, ben diferents de les anteriors. Així, el resultat ens permetrà copsar quin és el suport que la societat catalana dóna a les opcions independentistes.

El fet plebiscitari del 27S és innegable per més que l’estat espanyol i els seus tentacles el neguin. Però el 27S no serà un referèndum en termes tècnics i també és evident que l’èix social hi tindrà un pes important, per més que pesi als quadres de CDC, hàbilment camuflats a la candidatura de Junts pel Si. Els convergents fan mans i mànigues per desviar l’atenció i no haver de retre comptes de la seva gestió al davant del govern en un període marcat per les retallades, la corrupció i la gestió neoliberal.

Precisament, des de les files de CDC es reivindica amb força un estat propi per a Catalunya, un estat que permeti a Catalunya dotar-se dels “instruments que l’estat espanyol ens nega”, afirmava sense embuts Francesc Homs fa unes setmanes. L’estat propi és  el principal objectiu de CDC i de bona part del nou sobiranisme i de determinats sectors vinculats al món econòmic. Un concepte, el d’estat propi, totalment buit de contingut i que permet al·ludir a una ambigüitat permanent a l’hora d’abordar els reptes polítics i socials que afronta el nostre país.

Aquesta ambigüitat calculada amaga els vertaders objectius del nou sobiranisme de dretes. Ansien els instruments d’un estat per pactar amb els lobbys econòmics les noves polítiques neoliberals que s’han de desplegar a Catalunya. El nou sobiranisme de dretes evita parlar de procés constituent i té pressa per assolir l’estat propi sense passar per un procés democràtic que dibuixi un país nou. Bàsicament pretenen ostentar l’hegemonia del procés i controlar els ressorts de poder del nou estat, ni més ni menys.  I ho fan tot camuflant-se per no haver de retre comptes sobre la gestió neoliberal que la Catalunya autonòmica ha patit els darrers 3 anys. Tot plegat significatiu.

En canvi d’altres sectors del sobiranisme català, és el cas de la CUP-Crida Constituent i de bona part del sobiranisme, reivindiquen un concepte de llibertat més definit i amb més contingut social i democràtic. Una República Catalana construïda des de baix a través d’un procés constituent democràtic, transparent i popular. Una Nova República que blindi una carta de drets i deures que posi fi als privilegis dels lobbys econòmics i dels cercles de poder vinculats a la corrupció. Un marc constituent que contribueixi a reduir les desigualtats i a dibuixar una societat més justa, equitativa, sostenible i democràtica.

El model de república que es defensa des de l’esquerra sobiranista i rupturista passa per posar els interessos de les classes populars al centre de l’agenda política i econòmica del país. La construcció d’un nou Estat, d’una nova societat lliure, no es pot desvinculat de l’eix social ni de les qüestions ambientals. Defugir el debat constituent en aquest 27S és una clara aposta política i estratègica del nou sobiranisme de dretes i és tant o més perjudicial que negar-ne el caràcter plebiscitari.

Així, aquests intensos 30 dies que queden pel 27 S, son una plataforma magnífica per parlar de precarietat laboral i d’alternatives al capitalisme, de canvi climàtic i biodiversitat; de model educatiu i sanitari i d’altres qüestions cabdals pel futur del nostre país. L’eix social i l’eix nacional han de ser presents amb la màxima intensitat en aquesta campanya que estem a punt d’encetar.

Aspirem a una República Lliure, independent, democràtica, a un nou país sense desigualtats i a on la natura sigui respectada i protegida. I aquest país l’hem de construir entre tots des de baix. Ni els sobiranistes de dretes ni els unionistes d’esquerres ens manllevaran al nostre dret a canviar-ho tot.

Energies renovables/innovació i recerca científica/innovació

marta-150x150

MARTA BALL-LLOSERA i FONT

Sant Pere Pescador, 23 d’agost de 2015
En el context de l’acta de l’Assemblea de Sant Pere Pescador se’m van plantejar aquestes dues  qüestions. La pluja va decidir que la part de parlaments que s’havien de fer havent dinat fossin molt breus. Aquest escrit és fruit del que volia comentar.

La innovació consisteix en la implementació de nous o suficientment millorats productes, serveis, processos o formes d’organització.

– Energies renovables
La Catalunya independent ha de treballar i incorporar les energies renovables en la planificació energètica del nostre país. Serà una eina bàsica per aspirar a la sobirania energètica i a la gestió sostenible en el sector.
Hi ha molt camí per recórrer, doncs cal invertir i innovar en la implementació de les energies renovables al nostre país. Cal innovació a varis nivells:

– Tecnologia
Cal esmerçar esforços a tenir aparells cada vegada més eficients, amb més capacitat i alhora amb menys impacte ambiental i territorial.
Em centraré, en aquesta xerrada que es fa a l’Alt Empordà, amb l’energia eòlica (doncs estem en una comarca força ventada). Un dels grans handicaps en l’energia eòlica és que aquesta no es pot emmagatzemar. És a dir, podem disposar d’energia eòlica mentre hi hagi vent i aquesta ha de ser consumida en el mateix moment, sinó cal evacuar-la a la xarxa de transport energètica. Una manera d’innovar i fer recerca seria buscar mecanismes que ens permetessin poder retenir aquesta energia i poder-la consumir en el lloc d’origen. Per altra banda, cal també pensar en aparells amb un impacte paisatgístic i ambiental menys elevat. La conglomeració de parcs eòlics en una àrea reduïda té uns impactes negatius molt importants sobre altres aspectes ambientals, com podria ser la pèrdua de biodiversitat. Per tant, cal innovar i fer recerca cap a aquest camí.

– Planificació territorial
Cal innovar i repensar la planificació territorial energètica del país. Fins el moment aquesta manca de full de ruta ha estat una disbauxa i un despropòsit que ens ha portat en una situació molt complexa i jurídicament de difícil solució.
En el cas de l’Alt Empordà s’ha de tenir present que si ara mateix es desenvolupessin tots els projectes que estan tramitats, es conformaria una comarca paisatgísticament molt diferent. Els punts visuals i els referents paisatgístics de l’Alt Empordà canviarien per complet. En pràcticament totes les carenes i turonets de la nostra comarca hi ha previst un gran o petit projecte eòlic. Per altra banda, en la majoria de pobles de la plana hi havia projectat dos a tres macro-aerogeneradors -en un total de 32 pobles- Aquests aerogeneradors eren gegants d’una alçada superior a la torre Agbar de Barcelona. En el desenvolupament de les ZDP (zones de desenvolupament prioritària) de la comarca es plantejava una extensa zona (per sota l’Albera). I a més, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà va encarregar un estudi i consensuar una zona on desenvolupar l’eòlica, aquesta era una iniciativa molt interessant, que es projectaven els aerogeneradors per la zona tot al voltant de les grans infraestructures que pertanyen al corredor mediterrani al seu pas per l’Alt Empordà (A2, TGV, AP7).
Si es desenvolupessin tots aquest projectes, us ben asseguro que perdríem bona part del nostre turisme i perdríem bona part del nostre encant paisatgístic i cultural del país. És evident i desitjable que no es desenvolupin tots els projectes. I en el context de retallades de primes que s’ha fet des de Madrid, encara menys. To i així cal planificar de nou i refer aquesta disbauxa que s’ha dibuixat en la nostra comarca.
Cal innovar en la planificació eòlica del nostre país, evidentment. En primer lloc, cal tenir molt clar quina aportació energètica ha de fer cada comarca catalana pel que fa a l’eòlica en base a la font d’energia -el vent- però també en base a la capacitat de càrrega del territori.
Aquest exercici s’ha de fer en base a totes les energies renovables (solar, eòlica, marítima,…).

– Model de gestió
Un cop planificat territorialment cal innovar també amb les vies de gestió. No és el mateix que la inversió de l’energia renovable estigui pensada per l’exclusiu benefici de les grans multinacionals del sector energètic (Gas Natural, Acciona,..), sinó que també es podria repensar qui és el beneficiari del vent que bufa a l’Empordà. Hi ha pobles d’Alemanya que són pràcticament autosuficients, que les inversions són mixtes de capital públic i privat local i que els beneficis associats a les renovables reverteixen al poble i a l’interès públic. Fins el moment, mai s’ha planificat la gestió d’aquesta manera. És una manera innovadora de planificar la gestió i alhora molt més enriquidora pel nostre país.

Desitjo una Catalunya independent cap a un model de transició energètica que ens porti a una planificació innovadora respecte les energies renovables i cap a un model d’autosuficiència energètica. Com més depenguem de l’exterior, menys seguretat tindrem.

Hem de tenir molt en compte que entrem en una situació de doble col·lapse pel que fa al sector energètic mundial. Per una banda, perquè cal tenir en compte que el 80% de l’activitat que es realitza al món és provinent de la crema de combustibles fòssils. I el sector científic del país està advertint que les reserves s’estan esgotant. Encara ara hi ha pensadors que relativitzen aquesta problemàtica, com fins fa pocs anys respecte el canvi climàtic. Però és una realitat i s’està veient amb conflictes internacionals geoestratègics, com en el cas de Rússia/Ucraïna,..
Per altra banda, la crema de combustibles és el gran causant dels gasos d’efecte hivernacle i, per tant, del canvi climàtic. Els científics han deixat d’advertir per passar a l’alarma climàtica. No podem esperar més, cal mitigar els gasos d’efecte hivernacle de manera immediata.
Per tant, la innovació amb energies renovables a nivell tecnològic, a nivell de planificació territorial i a nivell de gestió és una necessitat immediata i una Catalunya independent ens permet posar fil a l’agulla i replantejar-nos de nou el model.

– Recerca científica
La recerca científica està íntimament vinculada amb la innovació. La recerca és una peça clau per la innovació.
Una breu diagnosi de la recerca, com a ciutadana més que com experta, ens fa pensar que no anem gens ben encaminats. Les dues raons bàsiques són:
– El criteri d’acceptació dels estudiants universitaris.
– La destinació d’interessos en la recerca científica.

Un dels bressols importants de la recerca científica són les universitats. Per tant, és un entorn molt important per la innovació. Si com a país considerem que la innovació és una peça clau per la nova constitució catalana cal avaluar i fer una diagnosi de com estem dissenyant les capacitats reals d’investigació.

Hi ha un graó bàsic de reflexió que és l’accés dels estudiants a les universitats, els futurs científics. La matriculació a les universitats és el primer filtre. Avui en dia, a diferència de fa relativament pocs anys, el que condiciona la matriculació és la capacitat de pagar l’accés a la universitat. És a dir, qui pot pagar pot estudiar i la resta de persones molt capacitades intel·lectualment, però no econòmicament, han de patir per aconseguir beques i compaginar la feina i els estudis alhora. És evident que la capacitat econòmica d’un estudiant no està directament lligada a la capacitat intel·lectual. Per tant, ens estem equivocant radicalment amb els primer filtres d’accés a la universitat. Si hi afegim les poques possibilitats de sortida laboral pel joves investigadors científics del país, tenim una diagnosi molt poc atractiva. Fer recerca en aquest país és com una mena de luxe d’alt nivell. Si tens sort de fer recerca a Catalunya, estàs condemnat a un sou i unes condicions laborals molt precàries. Aquesta és la realitat.

Pel que fa als interessos de les recerques és una altra peça clau que cal canviar. Cada vegada més la inversió que es fa per a investigar es fa des del sector privat. Aquest també és un pas perillós. Per una banda perquè les empreses que paguen són les que marquen les línies d’investigació. És una manera molt poc creativa d’investigar. I també caldrà valorar quins interessos segueixen aquestes investigacions. Cal tenir molt clar qui s’emportarà els beneficis d’aquesta investigació. Si una multinacional paga una línia d’investigació que li interessa, els fruits d’aquesta recerca aniran patentats per les empreses privades o seran innovacions per l’interès públic de la gent i del poble? Cal tenir-ho en compte i replantejar de nou els diferents filtres claus en la investigació per tenir clar que les ments joves pensants més brillants del país tenen dret a estudiar, independentment de la seva capacitat econòmica, i alhora els resultats d’aquestes investigacions no es poden quedar en mans privades amb l’únic objectiu de seguir alimentant beneficis de les grans multinacionals, sinó que són interessos d’interès públic pel benestar de tots plegats.

Per una Catalunya lliure sostenible i sàvia!

Innovació i medi ambient

marta-150x150

MARTA BALL-LLOSERA i FONT

Aquest és un escrit en base al que vaig exposar a Lloret de Mar, en el context d’un acte de l’ANC.
Lloret de Mar, 22 d’agost de 2015.

La innovació consisteix en la implementació de nous o suficientment millorats productes, serveis, processos o formes d’organització.
En el camp del medi ambient, la innovació és fa imprescindible davant els nous reptes que tenim a curt i mig termini.
A nivell europeu hi ha dues preocupacions ambientals molt transcendentals i que hem d’afrontar de manera immediata: la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic.

1. PÈRDUA DE BIODIVERSITAT
Biodiversitat etimològicament prové del grec: βιο-vida- i del llatí diversĭtas, diversitat. Per tant, és el conjunt d’éssers vius que conviuen en un lloc (sistema terrestre, aquàtic d’aigua dolça o marí)
El valor essencial de la biodiversitat rau en què és resultat d’un procés històric natural de gran antiguitat. Aquesta és la raó per la qual té el dret d’existència. I per tant, l’espècie humana i la seva cultural ha de vetllar per aquesta protecció. A més, la conservació de la biodiversitat garanteix l’equilibri dels ecosistemes i per tant la seva supervivència i evidentment la nostra. Exemple: l’alimentació mundial depèn en un 40% de la pol·linització de les flors. És a dir, bona part de la nostra alimentació depèn directament dels insectes.

Al 2011 la Unió Europea va realitzar un document estratègic molt interessant per frenar la pèrdua de biodiversitat. Aquest document s’anomena: Estratègia de la UE sobre la biodiversitat fins al 2020: la nostra assegurança de vida i capital natural.
El 25% de les espècies europees està en perill d’extinció (mamífers, rèptils, amfibis, ocells i papallones) i el 88% dels recursos pesquers està amenaçat.
El comissari europeu de Medi Ambient, Janez Potocnik, al presentar aquesta nova estratègia va valorar que la pèrdua de biodiversitat costa uns 50.000 milions d’euros.

Per això, és molt important innovar. És evident que cal fer un seguiment i monitoritzar l’estat ecològic de les nostres espècies. Entendre els mecanismes de relació entre ells i la qualitat del seu hàbitat. Establir mecanismes de funcionament i de gestió eficients per col·laborar a frenar aquesta pèrdua de biodiversitat. Però alhora cal fer bones polítiques de gestió de conservació del patrimoni natural. Un bon indicador que ens indica que les polítiques que s’han aplicat els darrers anys han estat nefastes és el manifest DEFENSEM EL PATRIMONI NATURAL (https://defensapatrimoninatural.wordpress.com)

Aquest manifest es resumeix en els següents punts:
– El desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural de Catalunya ha traspassat totes les línies vermelles.
– El greu incompliment d’obligacions i disposicions legals .
– Retallades de més del 60% del pressupost destinat a espais naturals protegits.
– L’estrangulament de la gestió dels espais naturals protegits adscrits a la Generalitat.
– L’absència de gestió conservacionista dels espais naturals marins i la seva biodiversitat, amb comptadíssimes excepcions.
– Les evidències d’empitjorament i de pèrdues, a voltes irreversibles, de patrimoni natural (geòtops, geozones, espècies, hàbitats, paisatges)
– Les tendències negatives en indicadors clau del medi natural de Catalunya.

Aquesta declaració tan contundent ha estat sota-signada per:
– Més de 90 associacions/entitats de Catalunya.
– 18 unitats/departaments de les Universitats (Universitat de Girona, Universitat de Barcelona, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Vic) i Institut d’Estudis Catalans.
– 4 Col·legis Oficials de Catalunya: Geòlegs, Geògrafs, Biòlegs i Ambientòlegs.
– 16 empreses o cooperatives.
– Centenars de persones a títol personal, moltes d’elles professionals del sector.

Per tant, cal innovació -sense dubte-, però també polítiques creïbles i coherents de justícia ecològica.

2. CANVI CLIMÀTIC
El canvi climàtic és la variació global del clima de la Terra. En aquest moments no hi ha cap científic que s’atreveixi a dir que no és una realitat. Aquest canvi el tenim aquí i comencem a veure les seves conseqüències. Cal que hi hagi un acord mundial, però cal que Catalunya tingui una política clara sobre adaptació i mitigació dels gasos d’efecte hivernacle.
Adaptació són els mecanismes que ens garantiran que serem capaços d’adaptar-nos a aquests canvis sobrevinguts. Per exemple, se sap que cada vegada mes patirem períodes de gran sequera (com la que vam viure a l’estiu del 2007) Cal, sens dubte, posar-hi remei. El 80% de l’aigua que es consumeix a Catalunya té ús agrari. És bàsic buscar eines de millores respecte el reg dels camps. I això és innovació. Millorar les tècniques de reg gota a gota, la monitorització de la humitat del sòl,… són eines imprescindible per fer recerca i alhora definir els mecanismes per la seva aplicació.

Per altra banda, cal també disminuir de manera immediata les emissions de CO2 a l’atmosfera, que són els responsables d’aquest canvi climàtic. Ens trobem davant un paradigma de complicada resolució, però alhora d’urgent solució. El 80 % de l’activitat mundial depèn dels combustibles fòssils. La crema d’aquests combustibles és el gran responsable dels gasos d’efecte hivernacle. I alhora els científics estan alertant que les grans reserves del món s’estan esgotant. Aquí sí que la recerca i la innovació són bàsiques per buscar fonts d’energia per seguir funcionant, però alhora per ser sostenibles.

Ha arribat el moment que els humans posem fre a la manera de funcionar, al model de creixement econòmic que es basa en creixement versus creixement. Un sistema econòmic, el capitalista, que es basa en créixer en base a un recursos del món que no són renovables. És evident que aquesta situació no porta a altre lloc que a un col·lapse del sistema. Ens trobem davant aquest gran repte i estem fent tard.

La innovació és bàsica per buscar aquestes solucions. Seguir fent recerca amb energies renovables amb una doble vessant: cada vegada més eficients i alhora cada vegada més sostenibles. I, com sempre, cal fer també bones polítiques. Un exemple seria definir el model de gestió d’aquests projectes. Fins ara basats en els beneficis de grans multinacionals del sector energètic, en comptes de crear models basats en gestió cooperativa compartida.

Per tant, la innovació i el medi ambient estan íntimament lligats. Però també cal evidenciar que no és la única solució que en traurà dels greus problemes que hem creat. Cal intercalar la innovació i la nova tecnologia amb polítiques diferents, coherents i de justícia ecològica.

República sí!

benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

República catalana. Aquest és un concepte clau de la proposta política que les candidatures independentistes portem al programa per al 27-S, proposta que a més -i per primera vegada en molts anys- es presenta com a assolible per una majoria parlamentària i social que la pugui tirar endavant.

Nosaltres direm: República com a proclama de les idees polítiques transformadores autèntics eixos de la modernitat (llibertat, igualtat i fraternitat); república com a demanda democràtica de la res publica entesa com la cosa pública o comuna; república com a oposició a la monarquia corrupta, masclista i instaurada per Franco i encarnada pels Borbons; república com a memòria de tantes persones i idees que germinaren de 1931 a 1939; i república com a procés constituent popular per canviar-ho tot i per capgirar aquest vell sistema que agonitza.

I aquesta idea és tan forta que protagonitza un dels primers i ineludibles punts de ruptura amb el règim del 78 i ara el tenim a l’abast dels nostres dits. I aquesta idea és tan intensa que de tan que ressona fins i tot els que no es proclamen independentistes porten al seu programa la república catalana. Així llegint el «full de ruta» de la candidatura d’ICV-Euia-Podem es diu:

«Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi (…) Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista

La pregunta és esperable: com podem assolir la república catalana sense prèviament proclamar-nos independents? Fins i tot en el cas que aquesta república vulgui federar-se primer caldrà que existeixi, i com a tal acte de sobirania caldrà declarar-se independent. I això no és possible en l’actual marc espanyol, ja ho ha dit el Tribunal Constitucional, i si algú en té algun dubte que llegeixi l’article 168 de la vigent Constitució espanyola que regula la reforma constitucional quan afecta tota la constitució o el Títol de la Corona -que deu ser el cas si es vol proclamar una república- i que exigeix 2/3 parts de Congrés i Senat en dues eleccions consecutives i aprovació per referèndum, un escenari que és absolutament impossible a curt termini per més voluntarisme que l’esquerra catalana i espanyola hi vulguem posar.

Si la via de la reforma constitucional està bloquejada no podem obrir el procés constituent de veritat, per canviar-ho tot, amb plena sobirania si no és mitjançant una declaració d’independència i la seva materialització. Per tant, per respecte als nostres republicans d’ahir, al nostre republicanisme d’abans d’ahir i a la gent d’esquerres d’avui, diguem república catalana i independència sí.

Presentació

Aquest és el blog de la candidatura CUP Crida Constituent per a la circumscripció de Girona. És, com pensem que ha de ser tot políticament, un blog col·lectiu en el qual escriurem els diferents membres de la candidatura intentant fer propostes en positiu i responent els debats que es vagin plantejant en els propers dies. Les persones que anem a la llista no tenim més significació que la d’haver assumit el repte col·lectiu de participar en el procés electoral del 27-S i d’haver hagut d’assumir un ordre i unes condicions sobre nacionalitat i residència imposades per la legislació vigent. L’acció política, tant a les institucions com al carrer, però, pensem que ha de ser practicada entre tothom, d’igual a igual, per com més millor, i per això tenim l’expectativa que aquest blog vagi molt més enllà d’un instrument de campanya d’en Toni, l’Eli, en Jordi, la Marta i en Benet.

Carta d’un pare a la CUP-CC

benet-150x150

BENET SALELLAS i VILAR

«Però la veritat és que cal que ens preguntem sempre: què passaria si tothom actués de semblant manera? I ningú es pot alliberar d’aquest pensament inquietant»

J. P. Sartre «L’existencialisme és un humanisme»

Moltes són les crítiques que acumulen a dia d’avui els partits polítics que han gestionat el sistema des de la Transició. N’afegiré una altra, l’acció política ha estat en bona part monopolitzada per homes dedicats full time a les institucions assumint des de la perspectiva personal una doble negació a títol de privilegi que els ha allunyat del gruix de la població: no treballar i no cuidar. La primera ha comportat la professionalització dels polítics i sindicalistes del nostre país, amb les conseqüències a bastament conegudes -tot i que alguns dels que arrosseguen aquest llast es venen avui com a valedors de la «nova política»- i la segona ha provocat que aquest model fos essencialment protagonitzat per homes -a qui el model de masculinitat heretat de la dictadura alliberava de deures amb la llar- amb desatenció del sistema de cures de la casa, de les filles i fills i de la gent gran.

Els que hem iniciat el nostre activisme quan la generació anterior dormia en els llorers de la Barcelona postolímpica hem introduït alguns canvis en la primera de les negacions. Defugim de la professionalització política, marquem límits de mandats i límits de sou, establim mecanismes de control dels portaveus polítics des de les assemblees fins i tot amb mandats revocatoris, vinculem els projectes als moviments socials que lluiten establint en vincle indissoluble entre institucions i carrer, repudiem jerarquies i estructures no democràtiques que prenguin decisions i un llarg etcètera. Ara bé, no ha estat així en la segona. No hem pres mesures per garantir -dins dels nostres espais de treball polític- la compatibilització entre cures i militància política. I això ara per ara és una greu mancança si pensem que val la pena que en aquests àmbits hi hagi gent de tota mena i de totes les edats més enllà de l’activista jove a full time sense ningú a càrrec, una exclusivitat que ens acosta perillosament al precipici també de l’elitització encara que sigui inconscientment -ingènuament- a costa de com ens tornem invisibles aquelles i aquells que per cura de les filles i fills o dels pares anem deixant d’assistir a la llarga llista de reunions. I aquest debat pot ser molt més prioritari del que sembla:

1.- Perquè el sistema vigent -per capitalista i per patriarcal- no dóna valor a les cures. En la societat de l’espectacle, de la devoció pel que és immediat i efímer -i per tant, superficial- les cures són tasques que no són centrals. Si els donem rellevància estem actuant contra el sistema. Diu Alba Rico que les cures tenen un efecte civilitzador. I és així, per l’amor que contenen, per l’esforç que demanen, per la paciència que exigeixen, per la superació de l’individu que construeixen… tots ells valors comunitaris i en lluita contra l’alienació capitalista.

2.- Perquè la nostra proposta política no vol ser de consum per a minories i qualsevol projecte que vulgui dirigir-se al conjunt de la societat ha de poder inclouredintre seu també les persones que dediquen part del seu temps a cuidar grans i petits. L’esquerra ha de construir-se així.

3.- Perquè aquest debat conté molts ingredients de coresponsabilitat, d’igualtat, de justícia… les situacions són múltiples però quan no ho abordem guanya la discriminació i la dominació. Només quan posem sobre la taula el repartiment de les hores visibilitzem el debat i afrontem solucions. I llavors comencem a ser transformadors.

En definitiva hem de posar fil a l’agulla i no ajornar-ho per a demà passat. Els mitjans són tan importants com els objectius. La fórmula que triem per organitzar-nos i treballar és, sempre, una decisió política que ens vincula en els resultats. No es tracta de guanyar de qualsevol manera i després transformar, la revolució l’hem de teixir des del primer dia amb els nostres actes quotidians.

Tot això que he escrit és extremadament espès. Ho sé. S’ha d’elaborar. Té a veure també amb el model d’existència que decidim reconstruir, com treballem, com estimem, com sentim… que és un gran deute polític pendent. Però en els inicis d’un moment polític que engeguem i que sóc conscient que ens comportarà llarguíssimes jornades d’esforç i treball en molts sentits -que assumeixo a gust- volia reivindicar el meu dret a participar políticament simultàniament a fer de pare. És un punt de partida -moralment i materialment- ineludible per a mi.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑